El Mar
Direm el mar per dir l’espai comú
de somnis i llegendes i esperances,
per dir el combat i el ritme i la tendresa
blau sobre blau, mirall i font de vida.
Direm el mar per vulnerar el secret
de tots els horitzons que ens empresonen,
per compartir misteris i sorrals
en una estranya i màgica cadència.
Direm el mar i tot ressonarà;
direm el mar com un conjur, solemnes,
davant el mar que sempre ens acompanya.
El silenci. Quinze variacions Tankas.
La mar llunyana
t’emplena moltes hores.
En pur silenci sents les ones que moren
dolçament a la platja.
Sent el silenci
com un espai de vida
dens de mirades,
on les llums i les ombres,
subtils, s’entortolliguen.
Escassa
de quietuds, la vida
pot ser una nosa.
Per reconciliar-t’hi
torna a estimar el silenci.
Si en el silenci
saps reconèixer el ritme
que t’orienta, no hi haurà cap misteri
que pugui enterbolir-te.
Un pont de mar blava
Et deixo un ram de preguntes
perquè t’emplenis els dits de llum
com la que encén l’esguard
dels infants de Sidó.
Un pont que ajudi a solcar
la pell antiga del mar.
Que desvetlli la remor de tots els temps
ì ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels,
amb la ràbia del cant,
amb la força del cos,
amb el goig de l’amor…
Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.
Et deixo un pont d’esperança
i el far antic del nostre demà
perquè servis el nord
en el teu navegar.
Et deixo un vers a Sinera
escrit amb el traç d’un blau lluminós
que cantava a l’Alguer
per cantar el seu enyor…
Et deixo l’aigua i la set,
el somni encès i el record.
I a Ponza la mort
que viure cara al mar… el mar… el mar.
l’espai ple de llum
on s’emmiralla el mar… el mar… el mar. El blau del nostre silenci
d’on sempre neix la cançó.
Que desvetlli la remor de tots els temps
i ens ensenyi l’oblidat gest dels rebels,
amb la força del cant,
amb la ràbia del cos,
amb el goig de l’amor…
Un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec,
un pont que agermani pells i vides diferents,
diferents.
