Segurament heu vist, flotant o acumulades a la platja, unes fulles allargades. Es tracta de la posidònia o altina (Posidonia oceanica), una planta endèmica del Mediterrani que es troba al fons marí.
Tot i que també se la coneix com a “alga de vidriers”, en realitat es tracta d’una planta i no d’una alga i, per tant, consta d’arrels, tija i fulles, a més de flors i fruits que es poden veure a partir del mes de maig. Les seves fulles sempre fan un centímetre d’ample i pot arribar a mesurar més d’un metre de longitud. En ser una planta, la llum del sol és vital pel seu creixement, és per aquesta raó que no la trobem a més de 40 m de profunditat, més avall no té prou llum per créixer.
Va ser una planta innovadora: quan la majoria de les plantes es van adaptar a la vida terrestre, la posidònia va tornar a l’aigua, desenvolupant mecanismes per a la seva adaptació al medi marí, com per exemple la capacitat de reproduir-se tant sexualment (amb flors i fruits) com asexualment (per clonació).
Es tracta d’una espècie molt antiga i força resistent als canvis mediambientals, doncs ha sobreviscut a la dessecació del Mediterrani (fa més de 5 milions d’anys) i als canvis de nivell del mar durant les glaciacions de l’Holocè (fa 100.000 anys). És per aquests motius que hom diu que es tracta de l’ésser viu més longeu del planeta.
La posidònia es troba al mar Mediterrani i es pot veure des de la superfície formant taques fosques sobre fons clars. Aquestes “taques” estan formades per un conjunt de plantes nascudes a partir d’una sola. Quan aquestes agrupacions creixen tant que s’ajunten entre si, parlem de praderies de posidònia.
El seu creixement és extremadament lent, d’un o dos centímetres per any. Podem dir, doncs, que les praderies de posidònia que veiem són mil·lenàries.
Aquesta espècie no només conforma un paisatge marí preciós, sinó que també té una gran importància funcional:
1 – Com la resta de plantes, allibera oxigen i capta diòxid de carboni. Aquest oxigen serveix tant per respirar com per desinfectar l’aigua eliminant virus i bacteris. Més del 50% de l’oxigen que respirem prové del mar, i es coneix a la posidònia com el pulmó del Mediterrani. El CO2 que reté permet reduir-ne la quantitat a l’atmosfera, per tant contribueix a combatre el canvi climàtic.
2 – Proporciona refugi a molts animals i, amb les arrels, compacten la sorra del fons marí de forma que moltes algues es poden adherir sense problema. Centenars d’espècies depenen de la posidònia per viure, i milers d’organismes hi viuen entre les seves frondes. Les espècies que hi habiten i que presenten una estructura dura (com poden ser les petxines o els organismes calcaris que viuen sobre les seves fulles), en morir queden esmicolats formant una fina sorra blanca. Per tant, es diu que la posidònia és una fàbrica de sorra blanca.
3 – Quan hi ha una tempesta, és fàcil trobar restes de posidònia acumulades a la platja. Aquestes restes, lluny de ser brutícia, suavitzen l’impacte de les onades i impedeixen que el mar s’endugui la sorra i que la platja desaparegui. Es considera una espècie enginyera, ja que és capaç de construir murs, a l’igual que els coralls o els manglars tropicals, que també contraresten la força de les onades i les corrents.
4 – Les fulles de la Posidònia han tingut diversos usos, molts dels quals s’han perdut avui dia. Abans es feien servir fulles de posidònia per omplir matalassos i coixins ja que evita les puces i els àcars, també s’emprava com a material aïllant en la construcció (per la seva concentració de lignina i de sals no crema fàcilment) i també per embolicar les peces que els vidriers fabricaven per poder-les transportar sense que es trenquessin; d’aquí prové el seu nom d’alga dels vidriers.
5 – Pel seu caràcter estenoic (és a dir, que és poc tolerant a la contaminació o als canvis de salinitat), les praderies són excel·lents indicadors de la qualitat ambiental de les aigües i dels sediments marins.
Podem veure doncs que la posidònia és una espècie clau i una font de vida pel Mediterrani. Així doncs, les praderies de Posidonia oceànica que es troben al Parc Natural de Ses Salines, entre Eivissa i Formentera, es van declarar Patrimoni de la Humanitat el 1999.
Tot i això, la posidònia s’està acabant. Més de la meitat de les praderies ja han desaparegut. Les obres marines (espigons, dics, etc.), la pesca d’arrossegament (actualment il·legal a menys de 50 metres de fondària), les àncores de les embarcacions d’esbarjo, que l’arrenquen del substrat i l’abocament de substàncies contaminants al mar són dels principals causants del seu declivi. A més, hi ha cada cop més algues invasores que competeixen amb la posidònia per ocupar l’espai vital.
Tot i la reducció notable de poblacions de posidònia, aquesta es troba classificada en el nivell de risc mínim dins l’estat de conservació de la UICN (Unió Mundial per a la Conservació de la Natura) i, per tant, se li ha donat menys prioritat a l’hora de fer un pla de conservació. És per això que hem de vetllar per a la protecció d’aquesta espècie tan bonica com beneficiosa.
Textos: Laia Arbossé, Miquel Pontes i Sònia Cervià
Fotos: Miquel Pontes
