Les estrelles de mar formen part del grup dels equinoderms – en grec “pell amb punxes” – que es caracteritza per no tenir un cap diferenciat i per tenir el cos organitzat en cinc parts iguals al voltant de la seva boca, en una disposició que es coneix com a “simetria radial”, semblant a una roda de bicicleta. En aquesta agrupació també hi ha els eriçons, els cogombres de mar, i les clavellines o lliris de mar. Tots aquests animals són marins i viuen lligats al fons marí, pel qual, la majoria, s’hi desplacen lentament tot buscant aliment.

Els 5 braços de les estrelles fan la funció de desplaçament i utilitzen una combinació de pressió hidràulica i contraccions musculars per facilitar la seva locomoció. Tota la superfície de l’animal que està en contacte amb la roca disposa del que es coneix com a peus ambulacrals, els quals tenen una mena de ventoses als extrems que els permet d’adherir-s’hi. El moviment el controlen mitjançant la pressió hidrostàtica –variant la pressió d’un líquid que circula pel seu interior–.

Foto: Estrella de sorra (Astropecten aranciacus)

Els braços també els utilitzen per alimentar-se, els adhereixen a les seves preses (generalment bivalves) i comencen a exercir pressió hidrostàtica sobre les valves de la petxina, que finalment es cansa i s’obre una mica, llavors l’estrella fa el que es coneix com “eversió d’estómac”, introdueix l’estómac dins la petxina, on els enzims digestius dissolen el teixit del mol·lusc que, tot seguit, és xuclat .

Les seves extremitats també els serveixen per a orientar-se, ja que disposen d’uns òrgans fotoreceptors i, segons la quantitat de llum que cada pota detecta, es mouen cap a una direcció o altra. També poden detectar si estan del dret o del revés amb uns sensors anomenats estatocists, que son sensibles a la gravetat. Els peus ambulacrals també proporcionen informació de posició, ja que detecten si estan en contacte o no amb el substrat.

Tot i que en el món de les estrelles de mar hi ha estils de reproducció molt variada, generalment tenen sexes separats i fecundació externa. Durant l’època reproductiva –de la primavera a l’estiu– cada individu alliberarà al medi les cèl·lules sexuals que entraran en contacte a la columna d’aigua. Per poder augmentar la probabilitat que els gàmetes es trobin, els alliberen quan hi ha diversos individus de la mateixa espècie a prop –o, en alguna espècie, en parelles–, cosa que esbrinen pel rastre de feromones.

En tot el món hi ha més de 2.000 espècies d’estrelles de mar, que es poden classificar en dues classes:

– Les ofiures (ofiuroïdeus) presenten 5 potes unides a un cos circular i es poden trobar sobre una gran varietat de superfícies i objectes, de vegades creant un efecte de “planta enfiladissa” amb les seves potes.

Foto: Ofiura (Ophiothrix fragilis)

En el mar Mediterrani, una espècie força abundant és el fregall de mar (Astrospartus mediterraneus). Les potes d’aquesta espècie tenen una morfologia de branca, les quals es van ramificant, multiplicant la seva capacitat d’adherència.

Anteriorment aquesta espècie es trobava a més de 30m de profunditat, però darrerament es troben a partir de 12-15 metres. Els substrats on es recolzen, inclouen altres animals sèssils, com poden ser els coralls o gorgònies, que els Astrospartus aprofiten com a talaia per estendre els braços en llocs on abunda el plàncton, del qual s’alimenten.

Actualment hi ha una gran quantitat d’individus capturats per les xarxes dels pescadors perquè, degut a la seva forma, s’enreden fàcilment a les arts de pesca. Això suposa un problema ja que, si les xarxes queden saturades, no poden fer una pesca efectiva.

Foto: Fregall de mar (Astrospartus mediterraneus)

-Les estrelles de mar (asteroïdeus) es diferencien de les anteriors per tenir els braços connectats acabant-se on comença el següent, tot compartint la base.

L’espècie més abundant i coneguda al mediterrani és l’estrella vermella (Echinaster sepositus). Es troben a poca fondària, en fons rocosos i, puntualment, en prats de posidònia.

Foto: Estrella vermella (Echinaster sepositus)

Solen tenir 5 braços però de vegades se’n veuen amb menys (2, 3, 4) o fins i tot amb més de 5 braços. Això és perquè tenen una increïble capacitat de regeneració: si un predador s’emporta un braç, poden regenerar-lo completament però, si no queda completament tallat, poden acabar creixent dos braços on abans només n’hi havia un.

L’estrella més gran del nostre litoral és l’estrella verda (Marthasterias glacialis). Es diferencia de la resta d’estrelles per les tres fileres de grans espines que té sobre els braços. Tot i el seu nom comú, pot tenir tonalitats molt diferents com marró, gris, rosats o fins i tot grocs, a més profunditat.

Foto: Estrella verda (Marthasterias glaciaris)

Si bé és cert que les estrelles de mar no es troben en perill d’extinció, molts autors segueixen considerant-les un grup amenaçat per la seva alta sensibilitat als tòxics marins (com el petroli, els pesticides, els microplàstics o els protectors solars). Per aquest motiu es considera que són espècies bioindicadores positives, vol dir que necessiten que les aigües on viuen siguin netes, mentre que si les aigües estan contaminades, moren. També pateixen pel fet que son uns éssers atractius i inofensius pels humans, que sovint els treu de l’aigua sense saber l’efecte que pot tenir per l’animal, provocant-los efectes molt perjudicials, sovint la mort per asfixia.

En el cas de trobar una estrella de mar, és important no treure-la del lloc on es troba adherida i, sobretot, no manipular-la. Cal recordar que són uns animals amb una xarxa neuronal molt complexa i amb una sensibilitat al tacte molt alta.

A més, la seva pell està recoberta d’una mucosa que les protegeix de patògens i on hi acumulen brutícia. Tocar-les podria provocar el desgast d’aquesta capa protectora, exposant-les a microorganismes nocius o substàncies contaminants, disminuint la seva supervivència.

Algunes estrelles de mar tenen capacitat d’autotomia: poden fragmentar voluntàriament el cos per desprendre’s d’una part si es veuen en perill, aconseguint distreure els depredadors. Veiem un símil a la cua dels dragons. Aquest mecanisme, però, els requereix una gran inversió d’energia.

Cal remarcar que la seva capacitat de regeneració no justifica cap dany que se’ls pugui fer. Si bé és cert que son capaces de recuperar una part del cos perduda, existeix la falsa creença que d’un braç amputat en surt també un organisme sencer. La regeneració d’aquests individus és gràcies a unes cèl·lules que es troben en el cos central de l’animal. Només en algunes espècies, i només si el fragment conté part del disc central, es podrà crear un clon. Com que la seva boca es troba en aquesta zona central, l’estrella subsistirà a partir de nutrients emmagatzemats fins que torni a tenir una boca funcional.

Foto: Estrella taronja (Hacelia attenuata)

D’altra banda, és important que tampoc es treguin mai de l’aigua. Aquests animals respiren gràcies a l’intercanvi de gasos que es troben dissolts al medi, captant l’oxigen de l’aigua. Aquest mecanisme no funciona si el medi no és humit, és a dir, si l’estrella no està submergida en aigua. El fet d’estar envoltades d’aire els hi impedeix respirar i a partir de 10 segons fora de l’aigua comencen a ofegar-se.

Algunes espècies protegeixen la seva posta d’ous col·locant-se a sobre. Treure-les dispersaria els ous, posant en perill la seva viabilitat i augmentant la possible depredació per part dels peixos.

La contaminació i la pressió humana estan fent disminuir les poblacions d’estrelles de mar. El respecte vers el mar i les espècies que conté és el que ens permet gaudir-lo.

Cuidem la vida marina! Mirem, però no toquem!

Text: Laia Arbossé, Miquel Pontes i Sònia Cervià

© Fotos: Juan Carlos Díez i Miquel Pontes